20.5.06

Sin Riesgo no hay Gloria.


peligro indeterminado
Originally uploaded by oscaredu5.
El cierre de una etapa de una amiga me ha hecho pensar...

¿Hasta dónde estámos dispuestos a arriesgar? Quiero decir, ¿vale la pena correr riesgos?, o sea, ¿es mejor ser conformista?
Mi respuesta a estas tres preguntas son las siguientes;
-Uno ha de arriesgar hasta donde su ética y convicciones le dejen.
-Sí, sí vale la pena correr riesgos, claro que sí. Si no, ¿para qué tomarse la molestia?
-No, no es mejor ser conformista. Uno ha de intentar tener, conseguir, o ser mejor cada día, el conformismo no es más que un virus que hace que la sociedad degenere.

¿Para qué tomarse la molestia de hacer canciones si luego me da pereza (pánico) que la gente las escuche? Por eso prefiero arriesgar mi dinero, mi tiempo en algo en lo que creo, aunque me asuste que sepan mis más íntimos pensamientos.
Vale la pena correr riesgos porque luego, aunque hayas tenido que sufrir mucho, la recompensa al sacrificio es mayor al grado que lo es el riesgo y sacrificio.
Por qué me de he conformar con "ser así" o con "tener esto", ¿por qué no puedo también poder querer ser eso otro o poder tener aquello otro? Si no hago daño a nadie y desde al amor tomo mis decisiones, ¿qué hay de malo en no conformarse con lo que uno tiene?
Insisto, si uno escribe ha de correr con el riesgo de que te lean, si uno discursa ha de correr el riesgo de que le critiquen, si uno ama... ha de correr el riesgo de que le rechacen, pero, qué bien fue escribir aquello aunque nadie lo leyó, que agradable fue decir lo que uno piensaba aunque nadie quiso escuchar y, qué bonito fue amar, aunque nadie te amo.

*óscaredú*

9 Comentarios:

Anonymous Anónimo said...

Clar que sí carinyu!!!!! hem d'arriesgar molt que le vida són dos dies!!!!! Hem de viure amb tota la intensitat del món cada moment, perque no sabem si serà l'últim. No val la pena ni enfadar-se ni sentir-se malament, simplement estimar i voler ser feliç, en tot i per tot. Et trobo molt a faltar, tinc mono d'Oscar Edú!!!!!!!! Un petó mooooolt fort. Bibiana.

sábado, 20 mayo, 2006  
Blogger Óscar Edú y Silvia Alabart said...

BiBianaaaaaaaaa??
La tendre i maca Bibiana!!! ESa Bibiana de moda, del verbo moda!
Jo tamb trobo molt a faltar de les Bibianades que despres em queixo! jajaja
Si, em de arriscar i fer coses i no deixarles de fer o dir, per aixo et dic que T'ESTIMO BIBIANA, ets molt important per mi. Recorda la lletra de la canço que et vaig dedicar: despues de ti, la pared.

petons!
*óscaredú*

sábado, 20 mayo, 2006  
Anonymous Anónimo said...

me alegra leer tu blog,y enterarme aunque tarde de todas las cosas buenas que te han pasado.Espero que sigan ocurriéndote todas las mejores cosas "forever".Ama Rosa,te extraño mucho.

domingo, 21 mayo, 2006  
Blogger Óscar Edú y Silvia Alabart said...

Amparo!!!!
Qué alegría saber de ti y qué alegría que te alegre saber de mí.
Cómo va todo fitri??
A ver si nos vemos que es más dificil vernos que hacer que Carmen Sevilla y Parada se reconcilien.
Muhcos besos Z.

*Óscaredú*

miércoles, 24 mayo, 2006  
Anonymous Anónimo said...

Completamente de acuerdo. Nunca me he arrepentido cuando me he arriesgado, porque siempre he salido ganando, o porque conseguía lo que quería o porque con los obstáculos me daba cuenta del valor de muchas cosas. Pienso que deberíamos obligarnos a nosotros mismos a cambiar nuestras vidas cada cierto tiempo... (cada 12 años, por ejemplo). El que no arriesga se pierde muchas cosas y encima se pasa la vida diciendo.. "si hubiese hecho esto...si hubiese hecho lo otro..."
jajaja, que pesada me estoy poniendo, jojojo, pero es que lo tengo clarísimo y además conozco mucha gente que en estos últimos meses han hecho cambios radicales en sus vidas,que han tenido que pensarse muy pero que muy bien,y ahora se preguntan por qué no lo han hecho antes. Pues simplemente porque no era el momento.
Desde aquí animo a todo el mundo a que arriesgue tanto a nivel laboral, como sentimental o espiritual, jajaja.
Besos Oscar y que te vaya bonito!!!
Charo (nacida libre, jajaja)

miércoles, 24 mayo, 2006  
Anonymous Anónimo said...

Estimat Òscar,

Estic totalment d'acord amb tu pel que fa a la honradesa que hi ha darrera de la necessitat que tenim algunes persones de ser incomformistes. No hi ha res de dolent en això, almenys de cara a la resta de persones que ens envolten o a la societat en general. Tu i jo som d'aquestes persones que necessitem més, que volem avançar, que ens avorreix l'status quo, que volem millorar... Si afecta a algú en concret aquest incorformisme és a nosaltres mateixos, els inconformistes que podem arribar a patir profundament l'absència de progrés en el sentit en què ens ho dicta el nostre cor, les nostres ambicions i els nostres somnis. Crec que aquest inconformisme és un mal dels que tenim les coses clares, almenys els objectius, tot i que no sempre és fàcil per nosaltres triar els camins per arribar a la nostra meta. El problema que tenim els inconformistes és que de la mateixa manera que podem arribar a ser molt feliços amb l'assoliment d'aquests objectius, també podem arribar a ser tremendament infeliços si la realitat difereix molt dels nostres referents onírics. Per això el més forasenyat és ser inconformista essent alhora conscients dels constrenyiments que ens envolten i de les nostres pròpies limitacions.
Dit això, Fes el que et dicti el cor, llençat a la piscina i sigues més valent del que ho he estat jo fins ara potser per manca de valentia o potser perquè encara no ha arribat el meu moment. Sigues inquiet, busca el teu camí i si a mig camí vols aturar-te a fer un cafè, truca'm.

Molts petons.

Jordi

miércoles, 24 mayo, 2006  
Blogger Óscar Edú y Silvia Alabart said...

no podria estar mas de acuerdo contigo Charo!
Tienes toda la razón, uno ha de ir arriesgando, y es más, yo no diría cada 12 años, diría que la vida en un continuo arriesgar, al menos la mía.
UN "cheers" por aquellos valientes.
besos!

me encanta que comentes porque siempre lo haces tan y tan bien.

*óscaredú*

miércoles, 24 mayo, 2006  
Blogger Óscar Edú y Silvia Alabart said...

Jordi estimat!!!
tu tamb ets del que comentan maravellosment sempre, amb el teu toc tan de periodista.
Nomes estic en desacord en tu en una cosa, jo mai sere infeliç per un somni o objectiu no realitzat i saps per que, perque no es tan el fi si no el cami.
Ah i el cafe estic impacient per fer-lo, i que m'expliquis totes les teves novetats!!!

gracies per continar aqui, es com si estiguessis al meu costat.

*óscaredú*

miércoles, 24 mayo, 2006  
Anonymous Anónimo said...

Només dir-te que jo també t'estimo molt, que et trobo molt a faltar del verbo faltar, i que despues de mi la pared pero despues de la pared:l'abraçada més gran del món que tindràs quan vulguis i on vulguis, mua!!!!!!

sábado, 27 mayo, 2006  

Publicar un comentario

<< Home